Sociolingüística a l'aula.

Resum llibre "Sociolingüística a l'aula" d'en Bernat Joan i Marí.

A Sociolingüística a l’aula Bernat Joan proposa un seguit de reflexions sobre la sociolingüística a l’ensenyament i també sobre la problemàtica actual a l’entorn de l’ús de la llengua catalana.

La primera versió de la Gramàtica feta per en Pompeu Fabra, data de 1891, encara que la data decisiva és de 1913, en què les “Normes Ortogràfiques” seguides d’altres reglaments, eliminaren definitivament l’anarquia lingüística.

El català, llengua moderna, aptes per a tots els usos.

Tota llengua moderna ha de tenir una normativa. La normativització lingüística és el procés al final del qual la llengua compta amb una normativa fixada. La gramàtica i el diccionari normatiu de la llengua catalana són obra de Pompeu Fabra, que els redactà en el si de l’Institut d’Estudis Catalans. A final dels segle passat es va plantejar la necessitat d’una reforma ortogràfica, entenen per reforma el procés a través del qual és dota d’unes normes unificades. És sinònim de “normativització”.

A partir d’aquí, aquest registre de català unificat podrà fer la funció referencial per a tots els parlants de la llengua: cadascú usa el seu registre dialectal a nivell col•loquial, però l’estàndard és el registre per a l’ús culte de la llengua.

Existeixen diferents models de normativització lingüística, en el cas del català, s’agafa com a base el català central, parlat a la major part de Principat de Catalunya, però es produeixen aportacions de les diferents varietats dialectals, que contribueixen a l’enriquiment del català literari. D’aquesta manera els parlants de diferents dialectes es poden comunicar amb el registre estàndard de la llengua.

Tota llengua té en el seu interior diferències dialectals, aquesta no es reflecteix en la llengua culta.

Els processos de normalització lingüística

Els processos de normalització lingüística tenen per objectiu frenar els processos inversos de substitució lingüística, de fet, un procés de normalització lingüística serà un procés de substitució de la llengua dominant per l’antiga llengua dominada. Un dels criteris de l’estandarització haurà de ser el de la independència i l’allunyament respecte al model estàndard de la llengua dominant. Per que això es dugui a terme, és molt important de la implicació de la societat civil. Amb la implicació de la societat civil la normalització deixa de ser un projecte i és vista per la societat com una tendència natural.

Normalització i substitució

Es diu que una llengua és minoritzada quan, malgrat ser la llengua pròpia, històrica d’una societat determinada, no ocupa tots els usos i funcions de la comunitat lingüística.

Hi ha tres elements fonamentals en el procés de normalització de la llengua:

• La fixació lingüística. Contempla diversos aspectes, d’una banda, caldrà l’establiment d’una normativa, en el nostre cas tenim la tasca realitzada per Pompeu Fabra, normativitzador de del català, i de l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia. D’altra banda s’haurà de consolidar un estàndard lingüístic, que permeti assolir un model de llengua genuí i no interferit.

• La tasca civil. Perquè el procés de normalització pugui tirar endavant, és molt important la feina de la comunitat de parlants.

• La construcció d’un marc legal favorable a la normalització lingüística. Sense un marc legal és impossible d’aconseguir la normalització. El marc legal és format per les lleis i pels decrets que, des dels parlaments, es promulguin en relació a l’ús de les llengües.

Estandarització, iniciativa popular i desenvolupament legal són els pilars fonamentals del procés de normalització.

La interferència lingüística

Una de les conseqüències de la manca de normalitat lingüística és la interferència de la llengua dominant en les estructures de la llengua dominada. La interferència es produeix a diversos nivells:

• Interferència lèxica, canviem mots de la llengua pròpia per d’altres de la llengua interferida, per exemple: diem bueno en comptes de bé.

• Interferència sintàctica, afecta a l’estructura de la frase, per exemple: hi ha que anar-hi, en comptes de s’hi ha de anar.

• Interferència morfològica, és produeix a nivell dels morfemes, per exemple: companyer en comptes de company.

• Altres interferències, ni ha d’aproximatives i d’altres que fan referències al tracte amb la gent, en les salutacions, etc.

Una llengua plenament normalitzada compleix dues funcions: és referencial i interferidora. Referencial perquè serveix d’element identificador col•lectiu per a tots els membres de la comunitat lingüística; interferidora, perquè en situacions de normalitat la llengua de referència interfereix totes les altres que són, en graus diversos, presents en un territori determinat.

La qüestió de l’estàndard oral

Ja que la normativització s’ha ocupat del català escrit, ha estat necessari, que persones vinculades amb l’estudi de la llengua s’ocupessin de l’estàndard oral.

Allò que cal evitar en l’elocució formal

S’han d’evitar les pronúncies acastellanades, les pronúncies excessivament localistes, els col•loquialismes impropis i les ultracorreccions.

Elements necessaris per a una bona elocució

Toni Mollà esmenta, com a imprescindible per a aconseguir una bona elocució en els mitjans de comunicació: Claredat en l’articulació dels sons, entonació genuïna i correcta i el ritme.

És català l’eivissenc?

És una bona i polèmica qüestió. Podríem dir és català l’eivissenc? I l’eivissenc és català? I ho podríem aplicar al mallorquí, al menorquí i al formenterenc com a dialectes balears que són juntament amb l’eivissenc.

Bé pens que ja he resolt la qüestió. L’eivissenc juntament amb la resta són subdialectes del dialecte balear que a la mateixa vegada és un dialecte del català. Per tant podem arribar a la conclusió de que l’eivissenc no és català.

És una derivació dialectal del català que té uns trets propis i que la diferencien de la resta de dialectes i també en té de comuns que són els més nombrosos.

Dins la pròpia illa podem distingir tres varietats una és pròpia de ciutat d’Eivissa, una altre de la part occidental (Sant Josep i Sant Antoni) i l’altre la resta de l’illa i de vegades s’inclou també Formentera. Aquesta divisió es deu a dos criteris diferents un és el lèxic i l’altre el fonètic. Son variacions suaus però he posat l’exemple per visualitzar que a un espai tan reduït com la nostra illa també hi ha petites derivacions llingüístiques.

És per jo un orgull viure a Eivissa i poder gaudir de la riquesa de la nostra cultura, les costums i la llengua, hem de fer el possible per mantenir-la i defensar-la per evitar que caiga en l’oblid i s’aboqui a una pèrdua definitiva.

Si nosaltres respectam la nostra llengua, la cultura i les costums és molt probable que els visitants o nouvinguts també ho facin, així que és feina de tots mantenir la nostra diversitat.

Català normalitzat en un món multilingüe.

Breu ressenya del llibre d’en Bernat Joan i Marí. “Català normalitzat en un món multilingüe”.

Es tracta’n tres temes que ofereixen una visió de la situació real en que es troba la llengua catalana en aquests moments. L’assaig inclou tres textos que permeten tenir una visió integral de la situació de la llengua catalana en el món actual, i també una quantitat important d'eines i dades per a la reflexió sobre aquest tema.

El primer text, Un lloc per al català dins un món multilingüe, revisa conceptes corn multilingüisme, interllengua, llengua minoritzada i llengua minoritària o normalització, i descriu possibles escenaris de futur per al català.

Al segon, el català: dades, fets i discursos, l’autor explica què és la llengua catalana i quin és el seu paper als Països Catalans i a Europa, a partir de les polítiques lingüístiques que l'afecten i de la realitat sociològica dins la qual s'inscriu.

El tercer, polítiques lingüístiques en un entorn multilingüe: eines per al català, és un repàs als diversos canals de projecció, difusió i aprenentatge de la llengua catalana que proveeix la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Amb un discurs clar i ric, exhaustivament informat i enemic de tota mena de prejudicis i llocs comuns.

Al finalitzar la lectura del llibre m’he plantejat una qüestió que mai m’havia passat per l’imaginació: una possible pèrdua de la nostra llengua (el català) en un futur no molt llunya, així com la nostra cultura i les nostres costums. De seguida he pensat que la causa directa d’aquesta pèrdua és la globalització, ja que correm el perill de no aprofitat els avantatges que ens ofereix en detriment d’abandonar les nostres pròpies costums en favor d’adoptar-ne unes altres diferents.

Al poc temps he recapacitat i he pensat amb el meu voltant, soc filla d’un pare castellà parlant i d’una mare eivissenca, jo mai he parlat el castellà a l’àmbit familiar, el meu pare al venir a viure a Eivissa fa quaranta anys fa adoptar amb absoluta normalitat les costums i la llengua eivissenca, mai he parlat amb el meu pare amb una altre llengua que no sigui l’eivissenc. He viscut la defensa del dret a poder utilitzar la meva llengua materna amb absoluta normalitat i tenc perfectament assolit el bilingüisme que pertoca per viure a la comunitat a la que pertany.

El llibre d’en Bernat Joan m’ha deixat veure fins a quin punt és important la meva llengua i la quantitat de gent que si comunica amb ella, devers nou milions de parlants. Ens ensenya la importància de defensar una llengua no tan sols per la llengua en sí, sinó pel fet que si és perd una llengua és perd un element important de la cultura.

M’entristeixo quan veig que la diversitat de llengües es motiu de disputa en vers de benefici i enriquiment, pens que és una imatge d’ignorància una ignorància que històricament ja deuria haver set superada. Confii en que sigui així i puguem gaudir d’una convivència multicultural i de respecte.

Visita de na Iolanda Bonet.

L’arribada d’un nombre important d’alumnat nouvingut ha provocat un canvi important en la vida quotidiana dels centres educatius i ha suposat un repte per a tota la comunitat educativa.

S’han dissenyat una sèrie de recursos perquè rebin l’ajuda necessària per tal que la seva incorporació sigui normal i acollidora.

El programa comenta abans de que el nen s’incorpori a l’escola amb un itinerari d’integració. Sol haver-hi una aula d’acollida als centres, aquesta és provisional ja que l’objectiu és incorporar l’alumne a l’aula ordinària. És una ajuda molt important per facilitar la seva incorporació, no és per segregar ni separar els nouvinguts de la resta d’alumnes.

En primer lloc se ajuda i acompanya als pares per la inscripció a l’Ajuntament corresponent, la tramitació de la targeta sanitària i a l’oficina d’escolarització pera aconseguir plaça en algun centre, a ser possible amb proximitat al domicili.

A partir d’aquí el PAIRE (programa d’acolliment, integració i reforça educativa) fa una entrevista als pares, a els nens i demés família el més completa possible per tal d’obtenir un diagnòstic de les seves necessitats i poder cobrir-les el millor possible.

Aquestes persones es posen en contacte amb l’escola i fan un traspàs d’informació. El dia i hora assenyalada acompanyen a l’infant a l’escola per garantir que tingui una bona rebuda.

Al principi, les hores de permanència a l’aula d’acollida són progressives de més a menys hores en relació al nivell d’evolució de cada infant.

A menor edat menys costa la integració i especialment si l’immersió lingüística és bona.

Els objectius a assolir són: acollir a l’alumnat nouvingut i aconseguir la seva integració, l’assoliment de les competències bàsiques en la llengua vehicular de la nostra comunitat per tal de garantir el correcte desenvolupament d’ensenyament-aprenentatge.

Els materials que utilitzen són molt visuals i atractius per a fomentar el seu interes i sobretot en les dues llengües (la seva i la vehicular) per facilitar les associacions.

S’ha de començar amb una programació bàsica, amb els contextos del dia a dia (rutines, dies de la setmana, materials bàsics del seu entorn, etc.).

Recerca:

• RACÓ. Recursos, activitats, col·laboracions i orientacions del Servei d'Ensenyament del Català.
• Espai LIC, de llengua i literatura, d'interculturalitat i de cohesió social.
• Institut d’estudis eivissencs.

Sóc Eivissenca i parlo eivissenc.

L’eivissenc és el subdialecte del català balear parlat a la illa d’Eivissa. Dic subdialecte perquè el català balear ( el que parlam a la Comunitat de les Illes Balears compost per mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer) ja és un dialecte del català.

Així mateix podem afirmar que el català és una llengua romànica que a l’actualitat es parla a quatre estats diferents (França, Andorra, Espanya e Itàlia) per més de nou milions de persones. A Espanya es parla la llengua catalana a: Catalunya nord ( a l’Estat francès), Andorra, Catalunya, la Franja de Ponent (a l’Aragó), el País Valencià, les Illes Balears i l’Alguer (a Sardenya).

Els trets més característics i diferenciadors de l’eivissenc amb la resta de dialectes del català són els següents:

Sintaxi:

• L’article salat.

• Primera persona singular del present indicatiu: jo neix, coseix, etc.

• Imperatius amb formes particulars: cregueu, dugueu, etc

• Dos en femení.

• Pronoms personals com naltros, valtros, etc.

• Els verbs tenir i venir conserven la “e” de l’arrel en ser conjugats: tenc, venc, tendria, etc. I la pronunciació és de “e” tancada quan és tònica.

Fonètica:

• La “o” àtona es pronuncia “u”.

• La “r” i la “t” final després de consonant generalment no es pronuncien, exceptuant car, or, cor.

• “Jo” i “ja” es pronuncien “io” i “ia”.

• A la part occidental d’Eivissa (Sant Josep i Sant Antoni) no es fa servir la vocal neutra en posició tònica com a la resta de l’illa, sinó la “e” oberta com en el català central.

• L’accent és molt més suau que en mallorquí o menorquí.