Sociolingüística a l'aula.

Resum llibre "Sociolingüística a l'aula" d'en Bernat Joan i Marí.

A Sociolingüística a l’aula Bernat Joan proposa un seguit de reflexions sobre la sociolingüística a l’ensenyament i també sobre la problemàtica actual a l’entorn de l’ús de la llengua catalana.

La primera versió de la Gramàtica feta per en Pompeu Fabra, data de 1891, encara que la data decisiva és de 1913, en què les “Normes Ortogràfiques” seguides d’altres reglaments, eliminaren definitivament l’anarquia lingüística.

El català, llengua moderna, aptes per a tots els usos.

Tota llengua moderna ha de tenir una normativa. La normativització lingüística és el procés al final del qual la llengua compta amb una normativa fixada. La gramàtica i el diccionari normatiu de la llengua catalana són obra de Pompeu Fabra, que els redactà en el si de l’Institut d’Estudis Catalans. A final dels segle passat es va plantejar la necessitat d’una reforma ortogràfica, entenen per reforma el procés a través del qual és dota d’unes normes unificades. És sinònim de “normativització”.

A partir d’aquí, aquest registre de català unificat podrà fer la funció referencial per a tots els parlants de la llengua: cadascú usa el seu registre dialectal a nivell col•loquial, però l’estàndard és el registre per a l’ús culte de la llengua.

Existeixen diferents models de normativització lingüística, en el cas del català, s’agafa com a base el català central, parlat a la major part de Principat de Catalunya, però es produeixen aportacions de les diferents varietats dialectals, que contribueixen a l’enriquiment del català literari. D’aquesta manera els parlants de diferents dialectes es poden comunicar amb el registre estàndard de la llengua.

Tota llengua té en el seu interior diferències dialectals, aquesta no es reflecteix en la llengua culta.

Els processos de normalització lingüística

Els processos de normalització lingüística tenen per objectiu frenar els processos inversos de substitució lingüística, de fet, un procés de normalització lingüística serà un procés de substitució de la llengua dominant per l’antiga llengua dominada. Un dels criteris de l’estandarització haurà de ser el de la independència i l’allunyament respecte al model estàndard de la llengua dominant. Per que això es dugui a terme, és molt important de la implicació de la societat civil. Amb la implicació de la societat civil la normalització deixa de ser un projecte i és vista per la societat com una tendència natural.

Normalització i substitució

Es diu que una llengua és minoritzada quan, malgrat ser la llengua pròpia, històrica d’una societat determinada, no ocupa tots els usos i funcions de la comunitat lingüística.

Hi ha tres elements fonamentals en el procés de normalització de la llengua:

• La fixació lingüística. Contempla diversos aspectes, d’una banda, caldrà l’establiment d’una normativa, en el nostre cas tenim la tasca realitzada per Pompeu Fabra, normativitzador de del català, i de l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia. D’altra banda s’haurà de consolidar un estàndard lingüístic, que permeti assolir un model de llengua genuí i no interferit.

• La tasca civil. Perquè el procés de normalització pugui tirar endavant, és molt important la feina de la comunitat de parlants.

• La construcció d’un marc legal favorable a la normalització lingüística. Sense un marc legal és impossible d’aconseguir la normalització. El marc legal és format per les lleis i pels decrets que, des dels parlaments, es promulguin en relació a l’ús de les llengües.

Estandarització, iniciativa popular i desenvolupament legal són els pilars fonamentals del procés de normalització.

La interferència lingüística

Una de les conseqüències de la manca de normalitat lingüística és la interferència de la llengua dominant en les estructures de la llengua dominada. La interferència es produeix a diversos nivells:

• Interferència lèxica, canviem mots de la llengua pròpia per d’altres de la llengua interferida, per exemple: diem bueno en comptes de bé.

• Interferència sintàctica, afecta a l’estructura de la frase, per exemple: hi ha que anar-hi, en comptes de s’hi ha de anar.

• Interferència morfològica, és produeix a nivell dels morfemes, per exemple: companyer en comptes de company.

• Altres interferències, ni ha d’aproximatives i d’altres que fan referències al tracte amb la gent, en les salutacions, etc.

Una llengua plenament normalitzada compleix dues funcions: és referencial i interferidora. Referencial perquè serveix d’element identificador col•lectiu per a tots els membres de la comunitat lingüística; interferidora, perquè en situacions de normalitat la llengua de referència interfereix totes les altres que són, en graus diversos, presents en un territori determinat.

La qüestió de l’estàndard oral

Ja que la normativització s’ha ocupat del català escrit, ha estat necessari, que persones vinculades amb l’estudi de la llengua s’ocupessin de l’estàndard oral.

Allò que cal evitar en l’elocució formal

S’han d’evitar les pronúncies acastellanades, les pronúncies excessivament localistes, els col•loquialismes impropis i les ultracorreccions.

Elements necessaris per a una bona elocució

Toni Mollà esmenta, com a imprescindible per a aconseguir una bona elocució en els mitjans de comunicació: Claredat en l’articulació dels sons, entonació genuïna i correcta i el ritme.